No diguis el meu nom.
No em pensis.
No em parlis.
No em miris.
No m'imaginis.
Perquè si ho fas, no podré mai més deixar de pensar-te i estimar-te.
I no podria fer-ho, perquè em faria mal.
Em faria mal a mi, seria incapaç de soportar-ho.
Acabaria ferint-te, i això encara em faria sentir pitjor i entraríem en una espiral i seria incapaç de sortir-ne.
Preferesc seguir aquí, en la penombra, somiant els meus majors somnis, perquè, com deia Shakespeare, estem fets de la mateixa matèria que els somnis.

Avui, dia normal, cap canvi. Pot parèixer absurd, però ja és molt.
Ara, a jeure, i a desitjar tantes coses que mai no es faran realitat, perquè per alguna cosa existeixen els somnis!