Bonjour! Torn a ser aquí.

Hola, he tornat. No sé a on, ni a qui em dirigeixo, però bé, al cap i a la fi, aquesta és la funció del que pugui ser això. Idò res, no sé ben bé per què m'ha pegat per escriure avui. Potser és perquè alguna coa ha canviat. I potser és així.

Si em miro a mi mateix, és inevitable no veure-hi un canvi. Ara m'estic referint al canvi físic. Però bé, no és aquest el que m'interessa, tot i que ha ajudat bastant a l'altre canvi.
Ara sí, puc dir-ho sense cap dubte: EM SENT MÉS SEGUR. Pot parèixer absurd, però bé, és així.
Sí, segueixen sense improtar-me els comentaris de la resta, però ara.. diguéssim que encara més.
El meu voltant segueix igual. Ah! Hi ha molta gent imbècil, tot i que se'n salven un grapat de persones que valen la pena, molt. Si tu, que ho llegeixes, et dones per al·ludida, molt bé, ets tu senyoreta.

Bé, me pensava que aquesta entrada seria més llarga, però tenint en compte que en aquest blog solia escriure-hi quan em trobava malament... potser el millor és que hi escrigui poc. Així doncs, si m'ho permeten, me'n vaig. Avui toca estudiar Filosofia. Bona nit món.

No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima. Miquel Martí i Pol

Au revoire.

Te'n vas anar.
Sense demanar permís,
ni perdó.
No ho esperava.
Com havia de saber-ho?
res no ho feia esperar.
Cap agraïment, res.
Només records,
milers de records.
Ara ja inútils,
em fan mal.
Em devoren.
Des que un dia,
sense avisar-nos,
ens deixares,
per sempre més.

"Vete, antes de que me enamore de ti y no quiera dejarte marchar jamás."

Una llàgrima.
Milers de sentiments.
Tristesa.
Alegria.
Ràbia.
Frustració.
Vanitat.
Orgull.

Orgull

No vendrà. Absurd seria seguir fent-se il·lusions. Va deixar-ho clar. No volia veure'm més, perdre'm de vista, oblidar-me... però jo no puc fer-ho. Vam estimar-nos, però també ens vam ferir. Vam dir-nos allò que sentíem, i el que no també, per deixar clar quin dels dos havia estat més malparit i qui mereixia quedar com el culpable de tot. Però no, ningú de nosaltres va guanyar. Tots dos perdérem, per no voler acceptar com n'érem d'orgullosos. I així vam acabar, desgraciats de per vida per una simple qüestió d'orgull, de repulsiu orgull.

On ets?

Aquesta és l'entrada 51. I m'agradaria commemorar el dia de l'orgull homosexual. Perquè... vull, i perquè en tenc ganes.

Durant milers d'anys s'ha intentat acabar amb l'homosexualitat, de les maneres més salvatges possibles se l'ha considerada la pitjor de les malalties. Ha mort gent cremada simplement per ser un més, ni tan sols diferent.

Tot i així... han passat centenars i centenars d'anys i podem dir que hem avançat, ningú m'ho negarà, però hi a molt de camí per fer. No fa més de cinquanta anys hi havia convencions i tothom assegurava que era una malaltia, que n'havien de fugir!

"Si sospites que hi ha un homosexual al teu costat... FUIG!" Podria infectar-te.

Idò sí, aquesta és la societat a la que pertanyem (m'encanta). No varen poder acabar amb el moviment homosexual, i gràcies a una sèrie de revolucions avui en dia gran part de la població ho veu com una cosa... "normal"

És absurd fins i tot qüestionar-s'ho. És absurd el simple debat de considerar-ho normal. Però si dins una classe de batxillerat et trobes exemples d'homofòbia...(preocupa) FUCK OFF! Que els petin.

Sóc de naturalesa lliberal i sense complexes. No m'importa ni m'importarà el que puguin pensar (com em repetesc...) però tot i així hi ha vegades que em veig temptat, perquè no és fàcil, però no em rendiré, no valen la pena.

Idò bé, és totalment necessària la reivindicació dels drets homosexuals, però, personalment, hi veig un inconvenient.
Estic d'acord en el que demanen i en la manera que ho fan... també. El que no m'agrada és que es pensin que tots els LGTB són iguals.
No tots som amb plomes pel cap, xerram com una Bratz i ens dedicam a ballar de discoteca en discoteca. El problema, com sempre, és la generalització. La gent es pensa que tots som iguals i comencen a dir bestialitats...

LGTB free.

Pensar en no pensar.

Com pot algú treure's una cosa del cap si en tot moment pensa que se l'ha de treure?
És com no tenir i son i encapfica-se en tenir-ne.
Idò així em sento. M'oblig a deixar de pensar-hi. M'oblig a no recordar-lo.
M'oblig a odiar-me. M'oblig a oblidar-lo. M'oblig a no pensar-hi, i hi penso.

Idò sí, és odiós, però segueix dins es meu cap.
Confïi en què sortirà i no tornarà, perquè no el tornaré a veure, i en es fons... me n'alegro.

http://www.youtube.com/watch?v=NgbcXig1TZ8

Crec que mai no havia posat cap cançó, ni pensava fer-ho.
Però aquesta és especial.
Potser per qui la canta, una de les meves artistes preferides, però soberto pel que tracta. Imagin uns amants, totalment diferents de la resta. Que s'estimen, es besen, se'n riuen, parlen, disfruten...
Com s el temps no existís i només fossin ells els que poblassin la terra.
Perquè no fa faltar ser únic per sentir-s'hi.
Perquè només fa falta ser un mateix per ser-ho.
Perquè sí, perquè no pot ser d'altra manera!