Hi he caigut! Se suposava que no podia "agradar-me" una prototip, una persona que només conec per fora, peró ha ocorregut. Resulta que m'atreu brutalment, no puc evitar-ho, i mira que m'agradaria, deixar de pensar en ell, deixar de fer l'imbècil per poder veure'l dos segons. M'odii, perquè sé que és totalment absurd i he caigut en allò que més critic. De totes maneres crec que he creat un "amor idealitzat", amb això vull dir que no el conec, ni sé com és, simplement sé que és preciós i que m'encanta. Tota la resta me l'he inventada jo, Potser és un fill de puta. Així que del que jo estic "enconyat" no és realment d'ell, sinó de la imatge que jo tot solet me n'he creat, arribant a somiar-hi i a sentir-me com un complet imbècil els dematins crreient que podia passar, que podria fixar-se. Però m''entra vergonya aliena, i me n'adon que l'he d'oblidar! Mai ha estat ni serà res, no puc negar-m'ho.

Necessit fer un punt i a part!

Avui és un d'aquells dies per omplir, que de res serveixen i podrien passar perfectament.
N'estic cansat. Sempre he d'anar amb peus de plom perquè ningú s'enfadi, i l'únic que faig és xerrar sense aixecar el to de veu, i potser és això que els exalta, però jo ja no ho sé, i no ho soport!
A la mínima que faig una cosa fora d'allò normal som criticat. Llibertat d'expressió? i una merda.
No puc més. No sé si som jo mateix que som insoportable i m'hauria de proposar canviar, o no ho sé...però és tan difícil... jo no trob que faci res malament, només que veig com som jo i no m'infravalor. Hauria de ser més... humil? és aquesta la paraula? Ni idea.

Que passi el temps, que sigui ell qui ho decideixi.