On ets?

Aquesta és l'entrada 51. I m'agradaria commemorar el dia de l'orgull homosexual. Perquè... vull, i perquè en tenc ganes.

Durant milers d'anys s'ha intentat acabar amb l'homosexualitat, de les maneres més salvatges possibles se l'ha considerada la pitjor de les malalties. Ha mort gent cremada simplement per ser un més, ni tan sols diferent.

Tot i així... han passat centenars i centenars d'anys i podem dir que hem avançat, ningú m'ho negarà, però hi a molt de camí per fer. No fa més de cinquanta anys hi havia convencions i tothom assegurava que era una malaltia, que n'havien de fugir!

"Si sospites que hi ha un homosexual al teu costat... FUIG!" Podria infectar-te.

Idò sí, aquesta és la societat a la que pertanyem (m'encanta). No varen poder acabar amb el moviment homosexual, i gràcies a una sèrie de revolucions avui en dia gran part de la població ho veu com una cosa... "normal"

És absurd fins i tot qüestionar-s'ho. És absurd el simple debat de considerar-ho normal. Però si dins una classe de batxillerat et trobes exemples d'homofòbia...(preocupa) FUCK OFF! Que els petin.

Sóc de naturalesa lliberal i sense complexes. No m'importa ni m'importarà el que puguin pensar (com em repetesc...) però tot i així hi ha vegades que em veig temptat, perquè no és fàcil, però no em rendiré, no valen la pena.

Idò bé, és totalment necessària la reivindicació dels drets homosexuals, però, personalment, hi veig un inconvenient.
Estic d'acord en el que demanen i en la manera que ho fan... també. El que no m'agrada és que es pensin que tots els LGTB són iguals.
No tots som amb plomes pel cap, xerram com una Bratz i ens dedicam a ballar de discoteca en discoteca. El problema, com sempre, és la generalització. La gent es pensa que tots som iguals i comencen a dir bestialitats...

LGTB free.

Pensar en no pensar.

Com pot algú treure's una cosa del cap si en tot moment pensa que se l'ha de treure?
És com no tenir i son i encapfica-se en tenir-ne.
Idò així em sento. M'oblig a deixar de pensar-hi. M'oblig a no recordar-lo.
M'oblig a odiar-me. M'oblig a oblidar-lo. M'oblig a no pensar-hi, i hi penso.

Idò sí, és odiós, però segueix dins es meu cap.
Confïi en què sortirà i no tornarà, perquè no el tornaré a veure, i en es fons... me n'alegro.