Au revoire.

Te'n vas anar.
Sense demanar permís,
ni perdó.
No ho esperava.
Com havia de saber-ho?
res no ho feia esperar.
Cap agraïment, res.
Només records,
milers de records.
Ara ja inútils,
em fan mal.
Em devoren.
Des que un dia,
sense avisar-nos,
ens deixares,
per sempre més.

"Vete, antes de que me enamore de ti y no quiera dejarte marchar jamás."

Una llàgrima.
Milers de sentiments.
Tristesa.
Alegria.
Ràbia.
Frustració.
Vanitat.
Orgull.

Orgull

No vendrà. Absurd seria seguir fent-se il·lusions. Va deixar-ho clar. No volia veure'm més, perdre'm de vista, oblidar-me... però jo no puc fer-ho. Vam estimar-nos, però també ens vam ferir. Vam dir-nos allò que sentíem, i el que no també, per deixar clar quin dels dos havia estat més malparit i qui mereixia quedar com el culpable de tot. Però no, ningú de nosaltres va guanyar. Tots dos perdérem, per no voler acceptar com n'érem d'orgullosos. I així vam acabar, desgraciats de per vida per una simple qüestió d'orgull, de repulsiu orgull.