És en aquest moment, en el que odio la meva vida. Me n'adono que no tenc vida sentimental, que mai n'he tengut, ni la més mínima!
Em fa ràbia veure a tothom embolicar-se amb el primer que passa mentre jo he d'estar aguantnt-me, sense que, ni tansols la gente sàpiga què realment m'agrada, frustrant.
I ara es presenta una persona, perfecte, irònica, intel·ligent, curiosa, original, mil adjectius i no acabaria de descriure-la, en principi tot perfecte. El problema? els seus 22 anys!
Vull que apareixi ja! aquella persona que em faci completmant feliç. Si ho estàs llegint, si us plau, vine.

La nostra vida està contínuament condicionada pel temps.
El diccionari ens el presenta com una cosa regular que mai es transtorna, sempre igual, sempre constant, sempre cap vacil·lació, la perfecció és el temps.
Però jo no hi estic d'acord, el temps no és sempre igual, i no fa falta recórrer quilòmetres per veure-ho, simplement trobar-nos amb dues persones i ja podem adonar-nos.
Intentaré explicar-me. Les situacions que ens ocorren a la vida ens provoquen estats d'ànim totalment diferents, i aquests fan que el temps passi ràpid o molt lent. Si ens trobam en una situació angoixosa se'ns sol passar molt lent, perquè esperem alguna cosa, fins i tot amb l'avorriment passa el mateix, quan no veus el final d'alguna cosa el temps es ralentitza, per jugar en contra teu. La millor manera de fer que el temps passi és disfrutar, ser feliç. És en aquests moments quan res t'importa, i el temps vola. No és just, d'aquesta manera el temps se'ns passa per alt quan mmés el volem disfrutar, però supòs que en el fons sempre transcorre igual... o no?

com podem saber mai si fem les coses bé?
M'ho deman una vegada i una altra cada dia, i mai arrib a una conclusió. És frustrant mai no poder dir: això ho faig i ho faig, sense cap dubte, però no em veig apaç, sempre he de deixar un crec, un supòs perquè mai estic segur de mi mateix, és un tema que em preocupa, perquè avui mateix, ma mare feta pols, dient que la seva vida és una merda, i jo no he pogut dir-li res!
No puc, no soport que es posi així davant meu, no sé com sentir-me, no sé com actuar, no sé què dir-li... en definitiva, no estic segur de res, i això em fa por, perquè no sé fins on pot arribar.
M'agradaria rompre amb tot això i ser una persona totalment segura d'ella mateixa i que fes les coses sense dubtar, però no sé si podré.

M'he cansat, m'he cansat d'esperar que entris per aquella porta i que em besis infinitament, sense que importi el temps i ens estimem per sempre. No puc més, de fet he pensat una cosa, que la millor manera de trobar-te és deixar de cercar-te, ara no vull que venguis, ni que entris per aquella maleïda porta, no provis de fer-ho, perquè no t'espero.
Diuen que les coses ocorren quan menys ens les esperam, doncs... deixaré d'esperar-te.

M'he cansat, m'he cansat d'esperar que entris per aquella porta i que em besis infinitament, sense que importi el temps i ens estimem per sempre. No puc més, de fet he pensat una cosa, que la millor manera de trobar-te és deixar de cercar-te, ara no vull que venguis, ni que entris per aquella maleïda porta, no provis de fer-ho, perquè no t'espero.
Diuen que les coses ocorren quan menys ens les esperam, doncs... deixaré d'esperar-te.

No sé si he de tenir por, darrerament estic "en ratxa", quasi tot em surt bé. He conegut a una persona que m'entreten i, el més important, m'enten. He deixat de voler cercar aaixò que tant he ansiat durant aquest temps, una cosa anomenada amor. No penso, per ara, tornar a cercarr-lo, que vengui a cercar-me. Així com estic no estic tan malament, la veritat, em consideraria afortunat, per tott el que tinc i esper poder tenir. Sens dubte una de les coses més grans és l'amistat, i ara mateix hi ha una sèrie de personetes que m'arriben més al fons i toquen la meva "fibra sensible", i és que amb ells es pot xerrara de qualsevol cosa i, és clar, t'entenen.
Aquests diria que els podria classificar com a... de primera, indispensables.
Per altra banda trobam aquelles persones que et fan la vida més fàcil i amena, per les que també lluites, però no és el mateix, t'encanta parlar-hi i esar-hi, però la confiannça no floreix com amb els anteriors.
I per acabar, els de mentida, de goma. Aquells que són allà perquè vull que hi siguin, i això és el pitjor, l'amistat falsa. Si m'entenc amb aquela nina és perquè no vull represàlies imbècils ni beneitures que puguin ridiculitzar-me. Si no em barell amb aquell imbècil és per respecte a la meva amiga, en cap cas a ell.
D'acord, pot sonar una mica egoista, o molt. Però és així, el primer en auqest món sóc jo, fins que ningú em demostri el contrari, és prioritària la meva felicitat, per davant de la de tots els demés.