No sé si he de tenir por, darrerament estic "en ratxa", quasi tot em surt bé. He conegut a una persona que m'entreten i, el més important, m'enten. He deixat de voler cercar aaixò que tant he ansiat durant aquest temps, una cosa anomenada amor. No penso, per ara, tornar a cercarr-lo, que vengui a cercar-me. Així com estic no estic tan malament, la veritat, em consideraria afortunat, per tott el que tinc i esper poder tenir. Sens dubte una de les coses més grans és l'amistat, i ara mateix hi ha una sèrie de personetes que m'arriben més al fons i toquen la meva "fibra sensible", i és que amb ells es pot xerrara de qualsevol cosa i, és clar, t'entenen.
Aquests diria que els podria classificar com a... de primera, indispensables.
Per altra banda trobam aquelles persones que et fan la vida més fàcil i amena, per les que també lluites, però no és el mateix, t'encanta parlar-hi i esar-hi, però la confiannça no floreix com amb els anteriors.
I per acabar, els de mentida, de goma. Aquells que són allà perquè vull que hi siguin, i això és el pitjor, l'amistat falsa. Si m'entenc amb aquela nina és perquè no vull represàlies imbècils ni beneitures que puguin ridiculitzar-me. Si no em barell amb aquell imbècil és per respecte a la meva amiga, en cap cas a ell.
D'acord, pot sonar una mica egoista, o molt. Però és així, el primer en auqest món sóc jo, fins que ningú em demostri el contrari, és prioritària la meva felicitat, per davant de la de tots els demés.