Ja no es tracta d'amor, simplement es tracta de sentir-se estimat, de veure que hi ha gent amb tu, però darrerament aquesta sensació és molt llunyana. Em sento patètic, em faig pena, em sento malament. Però no puc fer-hi res, ni tansols parlar-ne amb algú que em conegui de debò, perquè tenc por, molta por.
Por de que algú ho sàpiga i acabi fent-me mal, por de que s'enriguin de mi i que puguin fer-m'ho passar malament. És per això pel que procur que ningú vegi que realment estic trist i em sento sol, perquè no aconsegueixin conèixer el meu secret. Sóc absurd, però sóc així, per sort o per desgràcia.

Ens creiem que ho podem tenir tot baix control, que res se'ns escapa, que som amos de nosaltres mateixos. Però els sentiments ens juguen males passades. Quan una situació no ocorre ens la imaginem, i ens veim capaços de tot, la imaginació fa miracles.
Però clar, no podem viure només d'il·lusions i somniis, la vida s'ha de viure, i clar, el moment arriba, on totes aquestes imaginacions es fan veritat, i no, no et veus tan capaç com a la teva imaginació. Quan arriba l'hora de la veritat ens tornam més covards, no afrontam la realitat. I és això el que ens preocupa, les responsabilitats que puguin portar més enllà. Si no és així que em perdonin, però, com sempre, això és el que a mi em passa.
I avui em torn a sentir com fa un parell de vespres, INSIGNIFICANT, inútil, perquè no sóc així com m'agradaria ser! decidit, valent, coratjós. Diuen que amb el temps tot arriba, però m'estic cansant d'esperar.

ho he intentat, m'ho havia proposat seriosament, però he estat incapaç, no he pogut fer-ho. Ho tenia tot més o menys planejat, però ha passat el que passa sempre, covardia, por... no sabria definir-ho. Dins el meu cap tot era més fàcil, de fet només eren dues paraules, però quan ha arribat el moment... ni pensar-ho! He tornat enrere. Fracàs, fracàs total.
I ara... no sé exactament com em sento, sense poder-li dir a la gent que em trobo malament, que m'ajudin, perquè el problema és que en el fons no saben qui sóc.
He decidit que ho tornaré a intentar, hi ha masssa gent que estic segur que em recolzarà, que m'ajudarà a sortir endavant. Per altra banda... em fa por l'altra part, la dolenta, en la que la gent eet mira d'una altra manera només per ser així, igual que els demés però a la vegada tan i tan estrany, i tot per què? per ser "atípic" per no ser el proototip d'home. La igualtat la tenc més que assimilada, però veig que hi ha gent que encara no, que si fos per ells a la gent com jo la penjarien i li pegarien foc.
Aquestes són les dues raons que em duen a on estic ara. A decidir què faré. I ja ho he fet, pens fer-ho, "le pese a quien le pese" sortiré!
I mentre això passa veig a la ingenua gent al meu voltant, que no s'adona de res, que no veu el que hi ha, però, potser, fins que arribi el moment és millor així, o, potser, ja ho sàpiguen i tot això sigui absurd, de totes maneres, ho ffaré, m'ho prometo, i si hi ha algú a l'altra banda també, també li prometo que ho faré, perquè no puc seguir vivint així, tot serà millor uan vegada fora, TOT.