ho he intentat, m'ho havia proposat seriosament, però he estat incapaç, no he pogut fer-ho. Ho tenia tot més o menys planejat, però ha passat el que passa sempre, covardia, por... no sabria definir-ho. Dins el meu cap tot era més fàcil, de fet només eren dues paraules, però quan ha arribat el moment... ni pensar-ho! He tornat enrere. Fracàs, fracàs total.
I ara... no sé exactament com em sento, sense poder-li dir a la gent que em trobo malament, que m'ajudin, perquè el problema és que en el fons no saben qui sóc.
He decidit que ho tornaré a intentar, hi ha masssa gent que estic segur que em recolzarà, que m'ajudarà a sortir endavant. Per altra banda... em fa por l'altra part, la dolenta, en la que la gent eet mira d'una altra manera només per ser així, igual que els demés però a la vegada tan i tan estrany, i tot per què? per ser "atípic" per no ser el proototip d'home. La igualtat la tenc més que assimilada, però veig que hi ha gent que encara no, que si fos per ells a la gent com jo la penjarien i li pegarien foc.
Aquestes són les dues raons que em duen a on estic ara. A decidir què faré. I ja ho he fet, pens fer-ho, "le pese a quien le pese" sortiré!
I mentre això passa veig a la ingenua gent al meu voltant, que no s'adona de res, que no veu el que hi ha, però, potser, fins que arribi el moment és millor així, o, potser, ja ho sàpiguen i tot això sigui absurd, de totes maneres, ho ffaré, m'ho prometo, i si hi ha algú a l'altra banda també, també li prometo que ho faré, perquè no puc seguir vivint així, tot serà millor uan vegada fora, TOT.