Ja no es tracta d'amor, simplement es tracta de sentir-se estimat, de veure que hi ha gent amb tu, però darrerament aquesta sensació és molt llunyana. Em sento patètic, em faig pena, em sento malament. Però no puc fer-hi res, ni tansols parlar-ne amb algú que em conegui de debò, perquè tenc por, molta por.
Por de que algú ho sàpiga i acabi fent-me mal, por de que s'enriguin de mi i que puguin fer-m'ho passar malament. És per això pel que procur que ningú vegi que realment estic trist i em sento sol, perquè no aconsegueixin conèixer el meu secret. Sóc absurd, però sóc així, per sort o per desgràcia.