No es trobava bé, era com si a la seva vida hi faltàs alguna cosa, cada dia era identic a l'anterior, i així van passar els dies, un rere l'altre, sense que cap pogués despertar un mínim d'interès en la seva vida. Un dia se'n va cansar, va sentir l'obligació irrefrenable de canvair aquesta merda de vida.
Va decidir agafar el primer tren que passàs pels seus nassos, agafar-lo i esperar.
Així ho va fer, no sabia on s'aturaria, a on aniria, què faria, però tenia claríssim que la monotonia s'havia d'acabar. Es va aturar a la parada de l'estació de servei de les afores de la ciutat, mai havia anat a aquell lloc. En aquuell moment va sentir-se sola, sense ningú en tot el món que donés la vida per ella, va córrer, va córrer sense mriar enrere, per oblidar-ho tot, però no va poder, als deu minuts el seu cos va començar a flaquejar, la sang no bombejava suficientment fort per repartir la sang per tot el cos, va començar a tancar els ulls i va perdre de vista aquell raig de llum de capvespre, mai més va tornar a sentir-se sola.