Vull córrer en el temps, vull veure'm molt enllà, d'aquí uns anys, vull saber com m'anirà tot... NO
no pot ser, no ha de ser tan fàcil, vull viure, tenc ganes de fer-ho. La vida em somriu, miro al meu voltant i no veig més que desgràcies pels que més estim, i no puc evitar pensar si algun dia vendran a parar a mi, a nosaltres.
Vull trobar-te, i crec que la millor manera de fer-ho és deixar de cercar-te.

A partir d'avui pens deixar de fer-ho, si arriba bé, i sino... també.
En el fons... passa el amteix amb l'amistat, allà on menys t'ho esperaves, amb qui menys t'esperaves, i això és la vida, coincidències, que mai hauríem somiat que ocorren, perquè sí.

Aquell vespre tot era silenciós, no es sentia res més que el remor d'una sirena d'un cotxe de policia o algun motor al que li costava engegar-se. Però predominava el silenci, i si no era al carrer com a mínim dins ella si que ho feia, es trobava tranquil·la, caminava solemnement sense parar a mirar els semàfors, només caminava, i això la tranquil·litzava.

Però de cop i volta un ensurt li va fer sortir d'aquell somni. Algú l'havia tocat.

-Eii, on vas?

-Perdona... et conec?- encara no havia acabat d'obrir els ulls, es sentia incòmoda.

-No, t'he vist distreta, en el teu món.

-Doncs sí, era al meu món, aquest és motiu per molestar-me?

-Nena... tampoc diria molestar, només t'he tocat el braç, m'has preocupat.

-Potser he estat massa brusca, vull convidar-te a casa.

-Estàs boja? Fa dos minuts m'hauries xapat la cara!

-Ja ho sé, si no vols declino la invitació.

-No no, d'acord, endavant, no tenc res millor a fer.

Els dos van caminar durant minuts, cap dels dos va ser capaç de mesurar el temps. Quan devien dur uns cinc minuts ella va agafar-li la mà. Ell va respondre amb una mirada glaçada que es va fondre al moment per transformar-se en una mirada còmplice i dolça. Van anar agafats de la mà fins que arribaren a casa. Van pujar.

-Això és casa teva?

-Sí, si no t'agrada vés-te'n.

-Ai dona! Deixa d'estar tan susceptible, no és que no m'agradi, simplement no és del meu estil, res més.

-Perdona, m'he posat nerviosa, em poses nerviosa.

-I això és dolent veritat? Millor me'n vaig...

-Atura't, et necessito, no sóc ningú.

-Què dius ara?

-No sóc ningú- va esclatar en plors- fa temps que no em trobo a mi mateixa, visc una absoluta odissea per aixecar-me cada dia del llit i enfrontar-me a aquesta realitat que tant odii- començava a cridar i exaltar-se – No puc més, necessito algú, algú amb qui compartir aquesta merda de vida.

Ell va quedar bocabadat.

-I ara vés-te'n, pensaràs que estic boja, que no tenc remei, però tenc un límit. Si no m'haguéssis tocat avui horabaixa... qui sap on seria, ja estava cansada de tot.- Va començar a posar-se nerviosa i a fer vltes per tota la casa.

-Tranquil·litza't, respira lentament. No vull anar-me'n em sents? Vull quedar-me aquí amb tu, vull estimar-te, vull que dormim abraçats i no vegem l'hora d'aixecar-nos, vull sentir-te a prop meu i sentir que ets única, et vull a tu.

Va deixar de plorar i va ser ella qui va quedar bocabadada. En una mil·lèsima de segon va ser ell qui li tapà la boca amb un petó. Ella va ser totalment feliç, i ell... també.

sí, he arribat a sa conclusió, aquell tio m'agrada. Avui m'han dit que tenim moltes coses en comú!
És flipant... com ses coses de vegades venen totes soles, però jo vull que venguin més a prop. som incapaç de xerrar-li, ni tansols el conec, però m'encanta, tot el que m'han dit d'ell... pff idò això, me veig incapaç d'agregar-lo així per la cara i "tirar-li canya", me moriria. Està clar, algun dia m'hauré de llançar, però trob que és massa ràpid i prest.
Em mor tant de ganes de sentir algú al meu costat... de sentir algú que m'abraça i no haver de donar explicacion per res... Ah! sí... això se diu... ESTIMAR, vull estimar algú, així com mai ho he fet.

Hi ha una cosa que enyor, i molt.
Crec que m'equivoc. Es pot enyorar una cosa que mai s'ha tengut? Perquè no, mai ho he tengut.
Sentir-se estimat. No és que no m'hi senti, però no de la manera que jo vull, vull una persona amb la que poder parlar i confessar-ho tot, amb la que poder dormir tot una nit abraçats, que m'estimi i em valori. Ho donaria tot. Seria tan i tan feliç... seria una sensació totalment nova, però que m'ompliria realment. I és que ell és tan inassolible... em pregunto si serà gai, si serà com jo. És absurd que t'agradi una persona que ni tansols saps si tu pots agradar-li, però és que m'encanta. És diferent.
Quan l'altra vegada vaig parlar amb ell... no sé si vaig quedar bocabadat, però em va encantar...
En el fons em trob absurd i trob tot això bastant absurd i patètic, però que no ho és l'amor patètic?

És en moments com aquests. Un instant, em transporto a quan tenia tres o quatre. L'olor de la caseta a l'estiu, córrer jugar, plorar, cridar... i tot per res. No hi havia perquè preocupar-se, i això, en aquell moment no ens preocupava, només ens encarregàvem de viure, de seguir endavant amb la vida, perquè som petits, innocents, personetes petites que moltes vegades ens en senyen coses.
I és que en el fons la vida no és més que un joc, on no tenim les cartes. Juga amb nosaltres al seu antull, sense pensar en les conseqüències, tot i que moltes vegades som nosaltres els encarregats de prendre aquestes deicisions. I és aquí, just en aquest precís instant on recordo la infantesa, perquè no m'agrada haver dedecidir.
Vull deixar tantes coses al destí que de vegades em fa por.

i sé que hauria de sentir-me feliç, que dels meus llavis hauria de sortir un soomriure, però no sé perquè, però no ho faig, no m'ha passat res excepcional en els darrers dies que hagi provoca aquesta tristesa, potser és només en aquest moment, com si m'hagués aixecat amb aquest humor, pero en el fosn crec que és pel de sempre. No em veig capaç de dir-li a ningú més, des que li vaig dir a ella... no n'hem tornat parlar, crec que seria convinent, perquè em desofegaria, però ella mai treu el tema, i supòs que és perquè no s'atreveix. És un tema estrany, va ser una confessió especial, no es fa cada dia, i no sé qui va quedar més tocat, si ella o jo.