i sé que hauria de sentir-me feliç, que dels meus llavis hauria de sortir un soomriure, però no sé perquè, però no ho faig, no m'ha passat res excepcional en els darrers dies que hagi provoca aquesta tristesa, potser és només en aquest moment, com si m'hagués aixecat amb aquest humor, pero en el fosn crec que és pel de sempre. No em veig capaç de dir-li a ningú més, des que li vaig dir a ella... no n'hem tornat parlar, crec que seria convinent, perquè em desofegaria, però ella mai treu el tema, i supòs que és perquè no s'atreveix. És un tema estrany, va ser una confessió especial, no es fa cada dia, i no sé qui va quedar més tocat, si ella o jo.