Aquell vespre tot era silenciós, no es sentia res més que el remor d'una sirena d'un cotxe de policia o algun motor al que li costava engegar-se. Però predominava el silenci, i si no era al carrer com a mínim dins ella si que ho feia, es trobava tranquil·la, caminava solemnement sense parar a mirar els semàfors, només caminava, i això la tranquil·litzava.

Però de cop i volta un ensurt li va fer sortir d'aquell somni. Algú l'havia tocat.

-Eii, on vas?

-Perdona... et conec?- encara no havia acabat d'obrir els ulls, es sentia incòmoda.

-No, t'he vist distreta, en el teu món.

-Doncs sí, era al meu món, aquest és motiu per molestar-me?

-Nena... tampoc diria molestar, només t'he tocat el braç, m'has preocupat.

-Potser he estat massa brusca, vull convidar-te a casa.

-Estàs boja? Fa dos minuts m'hauries xapat la cara!

-Ja ho sé, si no vols declino la invitació.

-No no, d'acord, endavant, no tenc res millor a fer.

Els dos van caminar durant minuts, cap dels dos va ser capaç de mesurar el temps. Quan devien dur uns cinc minuts ella va agafar-li la mà. Ell va respondre amb una mirada glaçada que es va fondre al moment per transformar-se en una mirada còmplice i dolça. Van anar agafats de la mà fins que arribaren a casa. Van pujar.

-Això és casa teva?

-Sí, si no t'agrada vés-te'n.

-Ai dona! Deixa d'estar tan susceptible, no és que no m'agradi, simplement no és del meu estil, res més.

-Perdona, m'he posat nerviosa, em poses nerviosa.

-I això és dolent veritat? Millor me'n vaig...

-Atura't, et necessito, no sóc ningú.

-Què dius ara?

-No sóc ningú- va esclatar en plors- fa temps que no em trobo a mi mateixa, visc una absoluta odissea per aixecar-me cada dia del llit i enfrontar-me a aquesta realitat que tant odii- començava a cridar i exaltar-se – No puc més, necessito algú, algú amb qui compartir aquesta merda de vida.

Ell va quedar bocabadat.

-I ara vés-te'n, pensaràs que estic boja, que no tenc remei, però tenc un límit. Si no m'haguéssis tocat avui horabaixa... qui sap on seria, ja estava cansada de tot.- Va començar a posar-se nerviosa i a fer vltes per tota la casa.

-Tranquil·litza't, respira lentament. No vull anar-me'n em sents? Vull quedar-me aquí amb tu, vull estimar-te, vull que dormim abraçats i no vegem l'hora d'aixecar-nos, vull sentir-te a prop meu i sentir que ets única, et vull a tu.

Va deixar de plorar i va ser ella qui va quedar bocabadada. En una mil·lèsima de segon va ser ell qui li tapà la boca amb un petó. Ella va ser totalment feliç, i ell... també.