És en moments com aquests. Un instant, em transporto a quan tenia tres o quatre. L'olor de la caseta a l'estiu, córrer jugar, plorar, cridar... i tot per res. No hi havia perquè preocupar-se, i això, en aquell moment no ens preocupava, només ens encarregàvem de viure, de seguir endavant amb la vida, perquè som petits, innocents, personetes petites que moltes vegades ens en senyen coses.
I és que en el fons la vida no és més que un joc, on no tenim les cartes. Juga amb nosaltres al seu antull, sense pensar en les conseqüències, tot i que moltes vegades som nosaltres els encarregats de prendre aquestes deicisions. I és aquí, just en aquest precís instant on recordo la infantesa, perquè no m'agrada haver dedecidir.
Vull deixar tantes coses al destí que de vegades em fa por.