Bonjour! Torn a ser aquí.

Hola, he tornat. No sé a on, ni a qui em dirigeixo, però bé, al cap i a la fi, aquesta és la funció del que pugui ser això. Idò res, no sé ben bé per què m'ha pegat per escriure avui. Potser és perquè alguna coa ha canviat. I potser és així.

Si em miro a mi mateix, és inevitable no veure-hi un canvi. Ara m'estic referint al canvi físic. Però bé, no és aquest el que m'interessa, tot i que ha ajudat bastant a l'altre canvi.
Ara sí, puc dir-ho sense cap dubte: EM SENT MÉS SEGUR. Pot parèixer absurd, però bé, és així.
Sí, segueixen sense improtar-me els comentaris de la resta, però ara.. diguéssim que encara més.
El meu voltant segueix igual. Ah! Hi ha molta gent imbècil, tot i que se'n salven un grapat de persones que valen la pena, molt. Si tu, que ho llegeixes, et dones per al·ludida, molt bé, ets tu senyoreta.

Bé, me pensava que aquesta entrada seria més llarga, però tenint en compte que en aquest blog solia escriure-hi quan em trobava malament... potser el millor és que hi escrigui poc. Així doncs, si m'ho permeten, me'n vaig. Avui toca estudiar Filosofia. Bona nit món.

No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima. Miquel Martí i Pol

Au revoire.

Te'n vas anar.
Sense demanar permís,
ni perdó.
No ho esperava.
Com havia de saber-ho?
res no ho feia esperar.
Cap agraïment, res.
Només records,
milers de records.
Ara ja inútils,
em fan mal.
Em devoren.
Des que un dia,
sense avisar-nos,
ens deixares,
per sempre més.

"Vete, antes de que me enamore de ti y no quiera dejarte marchar jamás."

Una llàgrima.
Milers de sentiments.
Tristesa.
Alegria.
Ràbia.
Frustració.
Vanitat.
Orgull.

Orgull

No vendrà. Absurd seria seguir fent-se il·lusions. Va deixar-ho clar. No volia veure'm més, perdre'm de vista, oblidar-me... però jo no puc fer-ho. Vam estimar-nos, però també ens vam ferir. Vam dir-nos allò que sentíem, i el que no també, per deixar clar quin dels dos havia estat més malparit i qui mereixia quedar com el culpable de tot. Però no, ningú de nosaltres va guanyar. Tots dos perdérem, per no voler acceptar com n'érem d'orgullosos. I així vam acabar, desgraciats de per vida per una simple qüestió d'orgull, de repulsiu orgull.

On ets?

Aquesta és l'entrada 51. I m'agradaria commemorar el dia de l'orgull homosexual. Perquè... vull, i perquè en tenc ganes.

Durant milers d'anys s'ha intentat acabar amb l'homosexualitat, de les maneres més salvatges possibles se l'ha considerada la pitjor de les malalties. Ha mort gent cremada simplement per ser un més, ni tan sols diferent.

Tot i així... han passat centenars i centenars d'anys i podem dir que hem avançat, ningú m'ho negarà, però hi a molt de camí per fer. No fa més de cinquanta anys hi havia convencions i tothom assegurava que era una malaltia, que n'havien de fugir!

"Si sospites que hi ha un homosexual al teu costat... FUIG!" Podria infectar-te.

Idò sí, aquesta és la societat a la que pertanyem (m'encanta). No varen poder acabar amb el moviment homosexual, i gràcies a una sèrie de revolucions avui en dia gran part de la població ho veu com una cosa... "normal"

És absurd fins i tot qüestionar-s'ho. És absurd el simple debat de considerar-ho normal. Però si dins una classe de batxillerat et trobes exemples d'homofòbia...(preocupa) FUCK OFF! Que els petin.

Sóc de naturalesa lliberal i sense complexes. No m'importa ni m'importarà el que puguin pensar (com em repetesc...) però tot i així hi ha vegades que em veig temptat, perquè no és fàcil, però no em rendiré, no valen la pena.

Idò bé, és totalment necessària la reivindicació dels drets homosexuals, però, personalment, hi veig un inconvenient.
Estic d'acord en el que demanen i en la manera que ho fan... també. El que no m'agrada és que es pensin que tots els LGTB són iguals.
No tots som amb plomes pel cap, xerram com una Bratz i ens dedicam a ballar de discoteca en discoteca. El problema, com sempre, és la generalització. La gent es pensa que tots som iguals i comencen a dir bestialitats...

LGTB free.

Pensar en no pensar.

Com pot algú treure's una cosa del cap si en tot moment pensa que se l'ha de treure?
És com no tenir i son i encapfica-se en tenir-ne.
Idò així em sento. M'oblig a deixar de pensar-hi. M'oblig a no recordar-lo.
M'oblig a odiar-me. M'oblig a oblidar-lo. M'oblig a no pensar-hi, i hi penso.

Idò sí, és odiós, però segueix dins es meu cap.
Confïi en què sortirà i no tornarà, perquè no el tornaré a veure, i en es fons... me n'alegro.

http://www.youtube.com/watch?v=NgbcXig1TZ8

Crec que mai no havia posat cap cançó, ni pensava fer-ho.
Però aquesta és especial.
Potser per qui la canta, una de les meves artistes preferides, però soberto pel que tracta. Imagin uns amants, totalment diferents de la resta. Que s'estimen, es besen, se'n riuen, parlen, disfruten...
Com s el temps no existís i només fossin ells els que poblassin la terra.
Perquè no fa faltar ser únic per sentir-s'hi.
Perquè només fa falta ser un mateix per ser-ho.
Perquè sí, perquè no pot ser d'altra manera!

Ma

Mai no va saber per què. S'estimaven, s'entenien, es besaven, s'acariciaven... Ella mai ho va entendre. Potser eren els seus cabells reülls que se li embullaven cada dos per tres, o la manera que tenia de fer-li l'ullet. No ho entenia. Realment tampoc li va cercar una explicació, perquè sabia que li encantava. Hores i hores van passar abraçant-se a la seva habitació. No necessitaven res més. Només l'un a l'altre. El gas començà a fer efecte. I van ser els dos, junts, com sempre havien desitjat, que van començar a notar que deixaven enrere tots els problemes, preocupacions, responsabilitats... en aquell moment i per sempre més només eren i serien ells dos, sense res més que els molestàs de per mig.
L'habitació quedà en silenci, les seves respiracions van aturar-se i una llàgrima va baixar per la seva galta.

...

Fa devers dos dies varen assassinar un dels terroristes més perillosos del moment.
No sé què pensar. És vera, van acabar amb una persona, presumpta responsable de milers de morts, i moltíssima gent li té un rancor impressionant. Amb aquest fet es troben alleujades i satisfetes. Però no han fet més que matar un de molts.
Ningú té dret a matar ningú, perquè tots naixem lliures i tot això. Idò trob que no és just, que no es pot matar a una persona sense un judici just anterior, si aquest país defensa uns ideals majúsculs de llibertat i igualtat aquesta vegada se'ls han passat pel forro. És totalment injust sotmetre les idees d'un país. Personalment, haver matat aquesta persona no repercutirà de manera positiva en l'àmbit "terrorista", trob que serà pitjor, perquè les venjances no tardaran en arribar.

I en el fons em trobo entre dos mars, sense saber què pensar, perquè la meva part més passional em diu que aquest home es mereixia morir, però la meva altra part, més racional i moral em diu que és totalment injust, i que no es pot anar matant a gent així com així sense abans, com a mínim jutjar-la, perquè si a alguna conclusió hem arribat en aquests darrers anys, és a què tots som iguals, i com a tal se'ns ha de tractar.

El meu veredicte: Amèrica es pensa ser el centre del món i poder fer amb la resta el que li passa pel boll sense importar-li rers, ni ideals ni justícia.

No diguis el meu nom.
No em pensis.
No em parlis.
No em miris.
No m'imaginis.
Perquè si ho fas, no podré mai més deixar de pensar-te i estimar-te.
I no podria fer-ho, perquè em faria mal.
Em faria mal a mi, seria incapaç de soportar-ho.
Acabaria ferint-te, i això encara em faria sentir pitjor i entraríem en una espiral i seria incapaç de sortir-ne.
Preferesc seguir aquí, en la penombra, somiant els meus majors somnis, perquè, com deia Shakespeare, estem fets de la mateixa matèria que els somnis.

Avui, dia normal, cap canvi. Pot parèixer absurd, però ja és molt.
Ara, a jeure, i a desitjar tantes coses que mai no es faran realitat, perquè per alguna cosa existeixen els somnis!

Hi he caigut! Se suposava que no podia "agradar-me" una prototip, una persona que només conec per fora, peró ha ocorregut. Resulta que m'atreu brutalment, no puc evitar-ho, i mira que m'agradaria, deixar de pensar en ell, deixar de fer l'imbècil per poder veure'l dos segons. M'odii, perquè sé que és totalment absurd i he caigut en allò que més critic. De totes maneres crec que he creat un "amor idealitzat", amb això vull dir que no el conec, ni sé com és, simplement sé que és preciós i que m'encanta. Tota la resta me l'he inventada jo, Potser és un fill de puta. Així que del que jo estic "enconyat" no és realment d'ell, sinó de la imatge que jo tot solet me n'he creat, arribant a somiar-hi i a sentir-me com un complet imbècil els dematins crreient que podia passar, que podria fixar-se. Però m''entra vergonya aliena, i me n'adon que l'he d'oblidar! Mai ha estat ni serà res, no puc negar-m'ho.

Necessit fer un punt i a part!

Avui és un d'aquells dies per omplir, que de res serveixen i podrien passar perfectament.
N'estic cansat. Sempre he d'anar amb peus de plom perquè ningú s'enfadi, i l'únic que faig és xerrar sense aixecar el to de veu, i potser és això que els exalta, però jo ja no ho sé, i no ho soport!
A la mínima que faig una cosa fora d'allò normal som criticat. Llibertat d'expressió? i una merda.
No puc més. No sé si som jo mateix que som insoportable i m'hauria de proposar canviar, o no ho sé...però és tan difícil... jo no trob que faci res malament, només que veig com som jo i no m'infravalor. Hauria de ser més... humil? és aquesta la paraula? Ni idea.

Que passi el temps, que sigui ell qui ho decideixi.

La pluja.
M'encanta! Potser perquè fa veure un món més trist, nostàlgic, especil...
Em trobo aïllat mirant com cau i alguna goteta es troba amb la meva finestra i esclata.
Pot parèixer absurd, però m'encantaria sortir fora quann plogi molt i córrer, cridar, cantar!
Totalment absurd sí, però no són aquestes coses absurdes, insignificants i buides que ens fan seguir? Com a mínim això és el que me passa a mi.

Ànsia de llibertat, de ser feliç per sempre més i no haver de preocupar-me de res!

Partim. Sense avisar. Deixam enrere tantes coses...
És fàcil. Sense complicacions.
No ens n'adonam i ja no hi som.
Ens enyoren, clamen la nostra presència.
I no tornam.
Perquè tot és reversible, menys la mort.
No ens acostumarem mai.
Podrem conèixer-la, fins i tot predir-la,
Però mai podrem entendre-la.

Confós.
Com sempre? No, encara més.
Després d'una conversació amb una persona, que no criticaré! he dcidit una cosa: deixaré de criticar les persones que m'importen.
Segueixo pensant que és absurd, però realment ho faig per jo, perquè em sentiré millor.
Mai no tendré el neguit de si aquella persona sap si xerr malament d'ella o no.
No hauré de preocupar-m'hi.
No deixaré de fer-ho del tot, però sí amb la gent que m'importa realment, perquè el que m'ha fet pensar és que si jo xerr d'aquest problema aquesta persona pot veure's afecctada per aquest defecte i acabar pitjor.
Així doncs, canviaré, m'ho assegur a mi mateix.
Estic segur que viuré millor, més tranquil, segur, etc.
I potser se'n vaig d'una vegada aquest escut que tenc perquè res em toqui.
Sóc persona, les coses poden tocar-me i afectar-me, no té res dolent.
I esper que aquest sigui el detonant que em doni la darrera empenta per acabar de fer públic el que fa temps vull fer, que tan bé deu conèixer ja aquell que llegeix aquest íntim i petit blog.

Ara necessit jeure, que la nit compongui els peus pensaments, jo ja estic suficientment cansat!

Bona nit!

Nit d'il·lusió i regals.

Arriben els reis.

-Me voy. Dime algo, alguna simple razón por la que deba quedarme, que sepa que contigo se me va la vida. Hazme entender que te necesito, o me iré para no volver, porque no puedo más, estoy cansado de tus putos enfados y tu mala leche, cansado de que me trates como una ¿Colilla? No, hasta una colilla se merece más respeto por tu parte que yo...
-Cariño, hemos vivdo muchas cosas juntos, no puedes irte ahora. Mírame a los ojos, sé que aún me quieres, sé que no puedes hacerlo. Porque no puedes hacerlo, ¿verdad? dime que no puedes, dime que no me dejarás.
-Quiero odiarte, pero soy idiota, y no consigo hacerlo. No sé por qué, si respeto, rabia, o simplemente miedo.
-¿Miedo?
-Sí, eso he dicho.
-¿De qué tienes miedo?
-De todo.
-Eso no tiene sentido.
-Sí que lo tiene. En todo este tiempo no me he separado de ti, lo he hecho todo contigo, ¡me agobias! Hasta tal punto que te has convertido en todo, en mi todo podría decir, así que no tengo miedo a todo, sino a ti, te tengo miedo, quiero irme.

Fueron sus últimas palabras, que precedieron aquel golpe en la mejilla, dejándolo aturdido y llorando en un rincón, como hacía siempre que intentaba salir de aquella cárcel en que se había convertido su propia casa.

Tenc una lluita interior impressionant!
El problema és que no m'entenc ni a mi mateix.
M'han convidat a una festa, i no sé què he de fer. Per una part vull anar-hi, perquè m'importa la persona per la qual és, però no puc, sóc incapaç de fer-ho! no coneixeré ningú, m'ho passaré malament...
Per altra banda no sé per què és així, perquè realment no coneixeré ningú? o perquè tenc por de relacionar.me?
Vull pensar que és perquè no conec aquella gent i el seu "rotllo" no me va, i és així, no hi estaré a gust, només conec un parell de persones, i no vull obligar-les a estar amb mi tot el vespres, a més de no saber de què xerrar amb aquella gent.
Tot és una merda, crec que esstic fent una muntanya d'un gra d'arena, que no m'hauria de preocupar tant i que realment no sóc tan tancat, simplement no me fa ganes, punt.
M'odi! m'odi per ser així i no fer res per canvviar-ho! no puc més!

Esper que ella ho entengui, que sàpiga veure que som així i no puc canviar-ho. Que me costa moooooolt!

Bona nit i molts d'anys!