Vos heu sentit mai com una merda?
Ara mateix m'hi sento jo, i no, no és gens agradable.
Per una part frustrat, perquè no sé exactament per què estic així, potser davant la meva incapacitat per innovar, i com sempre d'atrevir-me, perquè sóc covard, perquè mai faig res que surti dels límits establerts, i m'odio a mi mateix! Perquè no vull sentir-me així, i veig que tot al meu voltant segueix el seu transcurs normal i mentrestant jo estic aquí, fet pols.
I mai heu sentit que ho donàveu tot per una persona i aquesta no es preocupava de fer-vos sentir igual? Idò sí, ara jo també m'hi sento així. Resulta que sempre estic disponible, i intent que tot vagi bé, m'hi esforç i tot, però no serveix de res, perquè em xerra malament i quan passa algun problema es limita a dir que ell no està enfadat, però sempre ELL. No s'ha dignat ni a demanar-me perdó per la confusió.

Ara bé... sé que me'n sortiré, i a més, que he d'aixecar-me i seguir, això sempre.
Per cert, la millor teràpia, sense dubte, és escriure allò que et desagrada d'aquest món, i supòs que és per això pel que jo escric tant...

Em desitjo una bona nit i millors els dies que la acompanyin ^^

He arribat a una conclusió: no sé esperar.
Pot parèixer absurd, potser, però és així.
Resulta que cada vegada que faig alguna cosa i ha de tenir una conseqüència o una resposta sóc incapaç de pensar en una altra cosa, sóc incapaç d'aillar-me. Això fa que de vegades la "cagui", per voler anticipar ses coses, però és que si no ho faig començ a pensar el que pot provocar allò que he fet i pens que és millor tornar a arrossegar-se i quedar tranquil amb mi mateix i que tot segueixi igual.
Supòs que és un "mecanisme de defensa" per evitar possibles conseqüències negatives, així que millor deixar-ho així...

Una cosa ha canviat. Potser és un gran pas per mi però petit per la humanitat. Resulta que estic feliç i content. El per què? fa uns dies vaig dir-los-hi a dues persones més. La veritat que em va ser bastant fàcil. Va ser ràpid. Ara bé. Què faig ara? A qui ho he de dir? Crec que em veig obligat a dir-ho als meus pares, però sóc incapaç! Diguéssim que ja no tenc por. Que si demà mateix anàs qualsevol hi ho mollàs no em sabria greu. Em fotria molt, però, perquè vull fer-ho jo, vull ser jo qui doni la passa. Però clar, se'm fa difícil!

NO PUC!
som incapaç! ni capaç de proposar-m'ho seriosament, erquè sé que de totes maneres no m'atreviré. Potser un dia dic: venga, demà li dic. Arriba demmà i res, només cerc excuses perquè no arribi mai es moment, és frustrant! perquè jo vull dir-li, i dir-li a tothom, n'estic conençut! però és massa complicat. No sé ni com ho faria, com començaria...
I és que en el fosn odio ser homosexual, no per res, només perquè t'hi has de declarar com a tal, ho has de dir a tothom, tant de bo no ho hagués de dir i la gent ho sabés i punt.

Idò sí, se suposa que he començat un nou cicle, un nou curs. En principi ni m'agrada ni em desagrada, simplement és allà i és una cosa que em toca viure. La gent amb qui m'ha tocat a classe no la conec, i no crec que siguem mol afins, però bé, tot està per veure, i mai perd l'esperança.

Ara ve l'altre tema, i més important perquè, realment, l'anterior amb la meva classe no ho és massa. He arribat a un moment on necessit declarar-me homosexual davant tothom, que la gent ho sàpiga, en principi no hi ha problema, no? Però jo en veig un, potser estúpid, le dutxes de s'institut, que passarà? com reaccionarà sa gent. M'hauria de ser igual... però no ho pu evitar, i vull fer-ho!

I ara respecte als pares... és la meva missió més difícil, com ho faig? on? amb qui?
no en tenc ni idea!

Torn.

La imaginació de l'ésser humà arriba a límits insospitables, per què? m'ho demostr cada dia. Quan començ a pensar en el futur, en el meu somni, que no és altre que despertar un matí, girar-te i trobar-te amb la persona que més estimes al món, poder petonejar-lo, poder abraçar-lo i no haver de pensar en res, perquè et sents ple i totalment segur. Però és clar, mentrestant què he de fer jo? Limitar-me a esperar? Doncs pareix l'únic que puc fer. No sóc suficientment atrevit com per insinuar-me a ningú, nno sigui cosa que algú "em pill". Idò bé, supòs que em toca seguir somiant i esperar, que arribi, el meu príncep, o el que es vulgui dir.
He decidit que ja n'hi ha prou, m'he amagat massa temps, i ara vull explotar, vull que tothom ho sàpiga, però he de preparar-me, cada vegada n'estic més convençut :)

Ja no es tracta d'amor, simplement es tracta de sentir-se estimat, de veure que hi ha gent amb tu, però darrerament aquesta sensació és molt llunyana. Em sento patètic, em faig pena, em sento malament. Però no puc fer-hi res, ni tansols parlar-ne amb algú que em conegui de debò, perquè tenc por, molta por.
Por de que algú ho sàpiga i acabi fent-me mal, por de que s'enriguin de mi i que puguin fer-m'ho passar malament. És per això pel que procur que ningú vegi que realment estic trist i em sento sol, perquè no aconsegueixin conèixer el meu secret. Sóc absurd, però sóc així, per sort o per desgràcia.

Ens creiem que ho podem tenir tot baix control, que res se'ns escapa, que som amos de nosaltres mateixos. Però els sentiments ens juguen males passades. Quan una situació no ocorre ens la imaginem, i ens veim capaços de tot, la imaginació fa miracles.
Però clar, no podem viure només d'il·lusions i somniis, la vida s'ha de viure, i clar, el moment arriba, on totes aquestes imaginacions es fan veritat, i no, no et veus tan capaç com a la teva imaginació. Quan arriba l'hora de la veritat ens tornam més covards, no afrontam la realitat. I és això el que ens preocupa, les responsabilitats que puguin portar més enllà. Si no és així que em perdonin, però, com sempre, això és el que a mi em passa.
I avui em torn a sentir com fa un parell de vespres, INSIGNIFICANT, inútil, perquè no sóc així com m'agradaria ser! decidit, valent, coratjós. Diuen que amb el temps tot arriba, però m'estic cansant d'esperar.

ho he intentat, m'ho havia proposat seriosament, però he estat incapaç, no he pogut fer-ho. Ho tenia tot més o menys planejat, però ha passat el que passa sempre, covardia, por... no sabria definir-ho. Dins el meu cap tot era més fàcil, de fet només eren dues paraules, però quan ha arribat el moment... ni pensar-ho! He tornat enrere. Fracàs, fracàs total.
I ara... no sé exactament com em sento, sense poder-li dir a la gent que em trobo malament, que m'ajudin, perquè el problema és que en el fons no saben qui sóc.
He decidit que ho tornaré a intentar, hi ha masssa gent que estic segur que em recolzarà, que m'ajudarà a sortir endavant. Per altra banda... em fa por l'altra part, la dolenta, en la que la gent eet mira d'una altra manera només per ser així, igual que els demés però a la vegada tan i tan estrany, i tot per què? per ser "atípic" per no ser el proototip d'home. La igualtat la tenc més que assimilada, però veig que hi ha gent que encara no, que si fos per ells a la gent com jo la penjarien i li pegarien foc.
Aquestes són les dues raons que em duen a on estic ara. A decidir què faré. I ja ho he fet, pens fer-ho, "le pese a quien le pese" sortiré!
I mentre això passa veig a la ingenua gent al meu voltant, que no s'adona de res, que no veu el que hi ha, però, potser, fins que arribi el moment és millor així, o, potser, ja ho sàpiguen i tot això sigui absurd, de totes maneres, ho ffaré, m'ho prometo, i si hi ha algú a l'altra banda també, també li prometo que ho faré, perquè no puc seguir vivint així, tot serà millor uan vegada fora, TOT.

És en aquest moment, en el que odio la meva vida. Me n'adono que no tenc vida sentimental, que mai n'he tengut, ni la més mínima!
Em fa ràbia veure a tothom embolicar-se amb el primer que passa mentre jo he d'estar aguantnt-me, sense que, ni tansols la gente sàpiga què realment m'agrada, frustrant.
I ara es presenta una persona, perfecte, irònica, intel·ligent, curiosa, original, mil adjectius i no acabaria de descriure-la, en principi tot perfecte. El problema? els seus 22 anys!
Vull que apareixi ja! aquella persona que em faci completmant feliç. Si ho estàs llegint, si us plau, vine.

La nostra vida està contínuament condicionada pel temps.
El diccionari ens el presenta com una cosa regular que mai es transtorna, sempre igual, sempre constant, sempre cap vacil·lació, la perfecció és el temps.
Però jo no hi estic d'acord, el temps no és sempre igual, i no fa falta recórrer quilòmetres per veure-ho, simplement trobar-nos amb dues persones i ja podem adonar-nos.
Intentaré explicar-me. Les situacions que ens ocorren a la vida ens provoquen estats d'ànim totalment diferents, i aquests fan que el temps passi ràpid o molt lent. Si ens trobam en una situació angoixosa se'ns sol passar molt lent, perquè esperem alguna cosa, fins i tot amb l'avorriment passa el mateix, quan no veus el final d'alguna cosa el temps es ralentitza, per jugar en contra teu. La millor manera de fer que el temps passi és disfrutar, ser feliç. És en aquests moments quan res t'importa, i el temps vola. No és just, d'aquesta manera el temps se'ns passa per alt quan mmés el volem disfrutar, però supòs que en el fons sempre transcorre igual... o no?

com podem saber mai si fem les coses bé?
M'ho deman una vegada i una altra cada dia, i mai arrib a una conclusió. És frustrant mai no poder dir: això ho faig i ho faig, sense cap dubte, però no em veig apaç, sempre he de deixar un crec, un supòs perquè mai estic segur de mi mateix, és un tema que em preocupa, perquè avui mateix, ma mare feta pols, dient que la seva vida és una merda, i jo no he pogut dir-li res!
No puc, no soport que es posi així davant meu, no sé com sentir-me, no sé com actuar, no sé què dir-li... en definitiva, no estic segur de res, i això em fa por, perquè no sé fins on pot arribar.
M'agradaria rompre amb tot això i ser una persona totalment segura d'ella mateixa i que fes les coses sense dubtar, però no sé si podré.

M'he cansat, m'he cansat d'esperar que entris per aquella porta i que em besis infinitament, sense que importi el temps i ens estimem per sempre. No puc més, de fet he pensat una cosa, que la millor manera de trobar-te és deixar de cercar-te, ara no vull que venguis, ni que entris per aquella maleïda porta, no provis de fer-ho, perquè no t'espero.
Diuen que les coses ocorren quan menys ens les esperam, doncs... deixaré d'esperar-te.

M'he cansat, m'he cansat d'esperar que entris per aquella porta i que em besis infinitament, sense que importi el temps i ens estimem per sempre. No puc més, de fet he pensat una cosa, que la millor manera de trobar-te és deixar de cercar-te, ara no vull que venguis, ni que entris per aquella maleïda porta, no provis de fer-ho, perquè no t'espero.
Diuen que les coses ocorren quan menys ens les esperam, doncs... deixaré d'esperar-te.

No sé si he de tenir por, darrerament estic "en ratxa", quasi tot em surt bé. He conegut a una persona que m'entreten i, el més important, m'enten. He deixat de voler cercar aaixò que tant he ansiat durant aquest temps, una cosa anomenada amor. No penso, per ara, tornar a cercarr-lo, que vengui a cercar-me. Així com estic no estic tan malament, la veritat, em consideraria afortunat, per tott el que tinc i esper poder tenir. Sens dubte una de les coses més grans és l'amistat, i ara mateix hi ha una sèrie de personetes que m'arriben més al fons i toquen la meva "fibra sensible", i és que amb ells es pot xerrara de qualsevol cosa i, és clar, t'entenen.
Aquests diria que els podria classificar com a... de primera, indispensables.
Per altra banda trobam aquelles persones que et fan la vida més fàcil i amena, per les que també lluites, però no és el mateix, t'encanta parlar-hi i esar-hi, però la confiannça no floreix com amb els anteriors.
I per acabar, els de mentida, de goma. Aquells que són allà perquè vull que hi siguin, i això és el pitjor, l'amistat falsa. Si m'entenc amb aquela nina és perquè no vull represàlies imbècils ni beneitures que puguin ridiculitzar-me. Si no em barell amb aquell imbècil és per respecte a la meva amiga, en cap cas a ell.
D'acord, pot sonar una mica egoista, o molt. Però és així, el primer en auqest món sóc jo, fins que ningú em demostri el contrari, és prioritària la meva felicitat, per davant de la de tots els demés.

Vull córrer en el temps, vull veure'm molt enllà, d'aquí uns anys, vull saber com m'anirà tot... NO
no pot ser, no ha de ser tan fàcil, vull viure, tenc ganes de fer-ho. La vida em somriu, miro al meu voltant i no veig més que desgràcies pels que més estim, i no puc evitar pensar si algun dia vendran a parar a mi, a nosaltres.
Vull trobar-te, i crec que la millor manera de fer-ho és deixar de cercar-te.

A partir d'avui pens deixar de fer-ho, si arriba bé, i sino... també.
En el fons... passa el amteix amb l'amistat, allà on menys t'ho esperaves, amb qui menys t'esperaves, i això és la vida, coincidències, que mai hauríem somiat que ocorren, perquè sí.

Aquell vespre tot era silenciós, no es sentia res més que el remor d'una sirena d'un cotxe de policia o algun motor al que li costava engegar-se. Però predominava el silenci, i si no era al carrer com a mínim dins ella si que ho feia, es trobava tranquil·la, caminava solemnement sense parar a mirar els semàfors, només caminava, i això la tranquil·litzava.

Però de cop i volta un ensurt li va fer sortir d'aquell somni. Algú l'havia tocat.

-Eii, on vas?

-Perdona... et conec?- encara no havia acabat d'obrir els ulls, es sentia incòmoda.

-No, t'he vist distreta, en el teu món.

-Doncs sí, era al meu món, aquest és motiu per molestar-me?

-Nena... tampoc diria molestar, només t'he tocat el braç, m'has preocupat.

-Potser he estat massa brusca, vull convidar-te a casa.

-Estàs boja? Fa dos minuts m'hauries xapat la cara!

-Ja ho sé, si no vols declino la invitació.

-No no, d'acord, endavant, no tenc res millor a fer.

Els dos van caminar durant minuts, cap dels dos va ser capaç de mesurar el temps. Quan devien dur uns cinc minuts ella va agafar-li la mà. Ell va respondre amb una mirada glaçada que es va fondre al moment per transformar-se en una mirada còmplice i dolça. Van anar agafats de la mà fins que arribaren a casa. Van pujar.

-Això és casa teva?

-Sí, si no t'agrada vés-te'n.

-Ai dona! Deixa d'estar tan susceptible, no és que no m'agradi, simplement no és del meu estil, res més.

-Perdona, m'he posat nerviosa, em poses nerviosa.

-I això és dolent veritat? Millor me'n vaig...

-Atura't, et necessito, no sóc ningú.

-Què dius ara?

-No sóc ningú- va esclatar en plors- fa temps que no em trobo a mi mateixa, visc una absoluta odissea per aixecar-me cada dia del llit i enfrontar-me a aquesta realitat que tant odii- començava a cridar i exaltar-se – No puc més, necessito algú, algú amb qui compartir aquesta merda de vida.

Ell va quedar bocabadat.

-I ara vés-te'n, pensaràs que estic boja, que no tenc remei, però tenc un límit. Si no m'haguéssis tocat avui horabaixa... qui sap on seria, ja estava cansada de tot.- Va començar a posar-se nerviosa i a fer vltes per tota la casa.

-Tranquil·litza't, respira lentament. No vull anar-me'n em sents? Vull quedar-me aquí amb tu, vull estimar-te, vull que dormim abraçats i no vegem l'hora d'aixecar-nos, vull sentir-te a prop meu i sentir que ets única, et vull a tu.

Va deixar de plorar i va ser ella qui va quedar bocabadada. En una mil·lèsima de segon va ser ell qui li tapà la boca amb un petó. Ella va ser totalment feliç, i ell... també.

sí, he arribat a sa conclusió, aquell tio m'agrada. Avui m'han dit que tenim moltes coses en comú!
És flipant... com ses coses de vegades venen totes soles, però jo vull que venguin més a prop. som incapaç de xerrar-li, ni tansols el conec, però m'encanta, tot el que m'han dit d'ell... pff idò això, me veig incapaç d'agregar-lo així per la cara i "tirar-li canya", me moriria. Està clar, algun dia m'hauré de llançar, però trob que és massa ràpid i prest.
Em mor tant de ganes de sentir algú al meu costat... de sentir algú que m'abraça i no haver de donar explicacion per res... Ah! sí... això se diu... ESTIMAR, vull estimar algú, així com mai ho he fet.

Hi ha una cosa que enyor, i molt.
Crec que m'equivoc. Es pot enyorar una cosa que mai s'ha tengut? Perquè no, mai ho he tengut.
Sentir-se estimat. No és que no m'hi senti, però no de la manera que jo vull, vull una persona amb la que poder parlar i confessar-ho tot, amb la que poder dormir tot una nit abraçats, que m'estimi i em valori. Ho donaria tot. Seria tan i tan feliç... seria una sensació totalment nova, però que m'ompliria realment. I és que ell és tan inassolible... em pregunto si serà gai, si serà com jo. És absurd que t'agradi una persona que ni tansols saps si tu pots agradar-li, però és que m'encanta. És diferent.
Quan l'altra vegada vaig parlar amb ell... no sé si vaig quedar bocabadat, però em va encantar...
En el fons em trob absurd i trob tot això bastant absurd i patètic, però que no ho és l'amor patètic?

És en moments com aquests. Un instant, em transporto a quan tenia tres o quatre. L'olor de la caseta a l'estiu, córrer jugar, plorar, cridar... i tot per res. No hi havia perquè preocupar-se, i això, en aquell moment no ens preocupava, només ens encarregàvem de viure, de seguir endavant amb la vida, perquè som petits, innocents, personetes petites que moltes vegades ens en senyen coses.
I és que en el fons la vida no és més que un joc, on no tenim les cartes. Juga amb nosaltres al seu antull, sense pensar en les conseqüències, tot i que moltes vegades som nosaltres els encarregats de prendre aquestes deicisions. I és aquí, just en aquest precís instant on recordo la infantesa, perquè no m'agrada haver dedecidir.
Vull deixar tantes coses al destí que de vegades em fa por.

i sé que hauria de sentir-me feliç, que dels meus llavis hauria de sortir un soomriure, però no sé perquè, però no ho faig, no m'ha passat res excepcional en els darrers dies que hagi provoca aquesta tristesa, potser és només en aquest moment, com si m'hagués aixecat amb aquest humor, pero en el fosn crec que és pel de sempre. No em veig capaç de dir-li a ningú més, des que li vaig dir a ella... no n'hem tornat parlar, crec que seria convinent, perquè em desofegaria, però ella mai treu el tema, i supòs que és perquè no s'atreveix. És un tema estrany, va ser una confessió especial, no es fa cada dia, i no sé qui va quedar més tocat, si ella o jo.

No sé si és que confonc els sentiments, o que no sé ni jo mateix allò que sent, però estic molt confós. Cada dia m'aixec amb ànims diferents i sensacions diferents, com si no fos el mateix que ahir es va aixecar del mateix matalàs i es sentia poderós, però les coses canvien, i el que puja baixa. Sent com si no sapigués de què escriure, com si no tengués un tema del que queixar-me, però és el de sempre, la falta de voluntat, la falta de decisió, però, he de dir la veritat, darrerament me sent millor amb mi mateix, he començat a deixar complexos de banda i gests que potser abans no feia, i he viscut, he estat jo, i això, simplement això em fa sentir bé.
Veure com sóc capaç d'enfrontar-me a algú sense cap por i sentir-me segur del que faig, veure com quan no penso en ningú sóc lliure, i pot ser alguns pensen que és un pensament egoista, però... No ho som tots una mica egoistes amb nosaltres mateixos? Particularment pens que sí, que sempre un mateix ha d'estar per davant de tot.

I ja no sé com dir-te el que sento, cada vegada que et veig venir pel passadís i no sóc capaç de mirar-te, la meva sensació d'impotència és enorme, però la meva covardia encara és major, vull algun dia poder arribar a dir-t'ho, a fer-te sentir tot el que he sentit per tu en tots aquests anys.
Inclús podria arribar a dir que no sé qui ets, que no et conec, estic confós, no sé exactament el que sento, odio haver d'amagar el que sento, odio haver nascut sent així, però m'equivoco, en el fons m'encanta, m'encanta haver nascut com una persona especial, per tenir l'oportunitat, mal sigui mínima, de poder compartir alguna cosa amb tu. No ho sé, potser estic equivocat i no sento el que crec que sento, i en el fons, no vull sentir-ho, per tu... no.

Es sentia impotent, volia fer-ho, però li faltava valor, no es veia capaç. Passava el temps, ho tenia tot preparat, començava a pensar com ho faria, com si fos la cosa més fàcil del món: sí, sóc així, fa temps que ho estic guardant, però no puc més, cada dia not como ho necessit més i més, és com si no fos jo, i per això t'ho dic, perquè sé que ho entendràs. Però no tot és tan fàcil. Sí, és clar que té una part totalment bona, l'alliberació, el poder ser qui ets sense amagar-te ni el més mínim, però tenc por, tenc por de que al final no tot sigui un camí de roses, que algunes persones no vulguin o no sàpiguen com acceptar la meva homosexualitat, fa temps que hi dono voltes, però crec que ja basta, que ha arribat el moment.

Potser aquell dia no tenia res d'especial, i potser allò el feia especial, que fos un dia més a la seva vida. Aquell motiu era suficient per a que es sentís feliç, com si res en el món pogués perturbar-la, no es podia dir que les coses li somriguessin, però ella n'estava orgullosa, hi havia petites coses que feien que aquell dia fos diferent. Havia conegut algú, algú que potser no seria ningú, però que tant de bó fos algú. No va saber com definir la sensació que va sentir quan va encaixar tan bé amb aquest individu, per ella s'havia converit en algú, i això bastava per alegrar-li el dia.

No es trobava bé, era com si a la seva vida hi faltàs alguna cosa, cada dia era identic a l'anterior, i així van passar els dies, un rere l'altre, sense que cap pogués despertar un mínim d'interès en la seva vida. Un dia se'n va cansar, va sentir l'obligació irrefrenable de canvair aquesta merda de vida.
Va decidir agafar el primer tren que passàs pels seus nassos, agafar-lo i esperar.
Així ho va fer, no sabia on s'aturaria, a on aniria, què faria, però tenia claríssim que la monotonia s'havia d'acabar. Es va aturar a la parada de l'estació de servei de les afores de la ciutat, mai havia anat a aquell lloc. En aquuell moment va sentir-se sola, sense ningú en tot el món que donés la vida per ella, va córrer, va córrer sense mriar enrere, per oblidar-ho tot, però no va poder, als deu minuts el seu cos va començar a flaquejar, la sang no bombejava suficientment fort per repartir la sang per tot el cos, va començar a tancar els ulls i va perdre de vista aquell raig de llum de capvespre, mai més va tornar a sentir-se sola.